Els nens no son responsables de les emocions dels altres

A vegades, quan parlem amb els nens, utilitzem frases que poden pensar als nens que son responsables de les emocions dels adults. En aquest article t’explico quines frases son, i quins problemes hi ha en utilitzar-les.

Et sonen aquestes frases?

Has dit 3 vegades a la teva filla que reculli la joguina amb la que estava jugant i que ha deixat tirada al menjador, i cap de les vegades t’ha contestat ni t’ha fet cas. A la quarta vegada, dius alguna cosa com: t’he dit varies vegades que recullis la joguina, m’estas enfadant!

Han vingut convidats a sopar i el teu fill no ha volgut seure al costat d’un d’ells, i aquest ha dit: No vols seure al meu costat? ai, que trist que em poses.

Estàs intentant fer una cosa i els nens estan corrent amunt i avall cridant, i no et fan cas quan els dius que estiguin tranquils, i al final dius: voleu parar, m’esteu posant nerviós!

O algun dia que esteu jugant molt bé amb els nens i dius: estic feliç quan tu estàs feliç.

Quin problema hi ha amb aquestes frases? Doncs que si t’hi fixes, aquestes frases creen una relació directa entre les accions dels nens i les emocions dels pares o els adults. El nen és el responsable, al no recollir, que el seus pares s’enfadin. El nen és responsable de posar trist a un convidat perquè no vol seure al seu costat. El nen és resonsable de posar nerviós al seu pare. El nen és responsable de que la seva mare sigui feliç.

Frases com aquestes, acaben responsabilitzant als nens de les emocions dels adults. Quin pes més gran per un nen, no creus?

Cada un és responsable de les seves emocions

Quan els meus fills no em contesten, em sento frustrada. Inclús a vegades m’enfado perquè els repeteixo varies vegades una cosa, em miren, i segueixen jugant com si res.

Però és important adonar-se’n que per una banda, el nen en aquell moment s’ho està passant molt bé, està distret, està absorvit en el joc o en la situació, i el seu cap no està pensant ara ignoraré el que em diuen els pares i no contestaré. M’ha passat varies vegades d’alçar la veu per cridar-los l’atenció i que reaccionessin com ai, que passa? ens havies dit alguna cosa?.

I per l’altra, soc jo la que tinc una idea preconcebuda al cap del que hauria de passar, del que hem de fer, de com han de contestar o reaccionar. I si aquesta idea no es compleix, em genera malestar i frustració. M’explico una mica millor:

• tinc al cap que els nens han de recollir les joguines al moment quan els ho demano. Si no em fan cas, em frustro, potser m’arribo a enfadar.

• fem tard a l’escola i els nens van tranquil·lament per la casa buscant una joguina per emportar-se pel camí. M’estresso perquè vull arribar puntual i veig que si seguim així, no ho farem.

En totes aquestes situacions, soc jo la responsable del que sento i com actuo, no els altres. I quan me n’adono i ho accepto, passo a pensar de forma constructiva:

Quan no m’escolten, m’acosto a ells, els toco el braç per cirdar-los l’atenció, els demano que em mirin un moment, i quan tinc tota la seva atenció i m’asseguro que m’estan escoltant, llavors els puc dir algo així com: veig que us ho esteu passant molt bé jugant, però ara és l’hora d’anar a sopar i hem de recollir tot el que heu deixat al menjador. Després de sopar, o demà podreu seguir jugant.

Quan fem tard a l’escola, he d’acceptar que sí, que arribarem tard, però puc buscar algun joc per anar caminant ràpid a l’escola. I el pròxim dia, aixecar-nos 5 minuts abans potser, o no despistar-me quan estem tots esmorzant, per començar la rutina de sortir per la porta una mica abans.

Tot això per què ho explico? Doncs perquè és important que siguem conscients que som nosaltres els únics responsables de les nostres emocions i de com actuem. D’aquesta manera no responsabilitzarem als nostres fills, i també els podrem transmetre que ells son els responsables de les seves emocions.

Per què és important transmetre als nens que ells son responsables de les seves emocions

Frases com m’estàs enfadant fan que el nen es senti responsble de la felicitat o les emocions que senten els adults, i això pot posar molta pressió al nen.

Si veuen al seu pare trist o enfadat, poden pensar, he estat jo qui ho ha fet. Dec haver dit alguna cosa que l’ha posat trist. Però ves a saber si el seu pare està així per alguna cosa que no té res a veure amb el que acaba de passar, o com sovint passa, és un conjunt de coses. Però els nens poden acabar tenint un sentiment de culpa, i de responsabilitat davant d’aquestes emocions dels adults.

Això també pot provocar que els nens siguin més sensibles a ser manipulats o a cedir a xantatges emocionals: per exemple, fer alguna cosa que li han demanat perquè estiguin contentes les persones que li demanen, ja siguin adults, companys d’escola, cosins, etc.

Però no només això, també si ells estan tristos o enfadats, també deleguen la responsabilitat de provocar aquestes emocions a algú altre. Creuen que les seves emocions les ha provocat algú altre, i per tant, esperen que des de fora, les arreglin.

El fet de transmetre als nostres fills que ells son els responsables de les seves emocions i de com actuen, fa que tinguin el control sobre elles, i que les pugin apendre a gestionar. Hem d’ensenyar-los que totes les emocions son naturals, i que a vegades no tenen el control del que senten, però sí de com actuen.

Com podem respondre davant d’aquestes situacions?

Una de les coses que em va bé quan llegeixo sobre qualsevol tema son exemples de com aplicar el que acabo de llegir. M’ajuden a pensar en quines situacions ho puc fer diferent, puc millorar, i també al revés: faciliten que quan em trobi en aquestes situacions, me’n recordi del que he llegit, i de com puc actuar.

Aquí van alguns exemples:

Podem expressar els nostres sentiments, però fer-ho des del punt de vista de la nostra responsabilitat, no responsabilitzar als altres.

• Estic trista perquè he tingut un mal dia a la feina, però sé que ja passarà

• Estic trista perquè no he aconseguit el que volia, però he d’acceptar la situació i buscar altres opcions

• Estic experimentant molta frustració en aquest moment, però això no té res a veure amb tu. És només una cosa que està passant en mi i ho estic gestionant.

Ensenyar als nostres fills que les emocions no son bones ni dolentes, son naturals.

• És normal sentir-se trist/a o enfadat/a a vegades. És una part normal de la vida i podem aprendre a gestionar aquestes emocions.

• Sentir tristesa o ràbia no és dolent, només ens està indicant que alguna cosa ens afecta.

• No has de preocupar-te per sentir-te nerviós o poruc, és normal i tots ho sentim de vegades.

Ensenyar als nostres fills que a vegades no podem controlar les emocions, però sí que som responsables de les nostres accions.

• Entenc que estiguis enfadat, però pegar a la teva germana no està bé.

• A vegades les emocions poden ser molt intenses i difícils de controlar, però sempre podem decidir com reaccionar a aquestes emocions.

• És normal sentir-se frustrat o trist, però és important que no ens deixem portar per aquestes emocions i pensem abans de reaccionar.

Si tens alguna frase útil, que et serveixi per ajudar als nens a responsabilitzar-se de les seves emocions, i que aprenguin a gestionar-les, si us plau, afegeix-ho als comentaris per poder-ho incloure també aquí. Gràcies!

En resum, és important que els nens entenguin que no són responsables de la felicitat dels pares. La felicitat és una responsabilitat individual, i no hem de descarregar-la en altres persones, especialment en els nostres fills. És important que els nens aprenguin a assumir la seva pròpia felicitat i que se’ls permeti prendre decisions i expressar les seves emocions. Això no només els farà més feliços, sinó que també els ajudarà a desenvolupar habilitats socials i emocionals que els seran molt útils en el futur.